L'accelerador d'electrons més potent que hi ha hagut ha estat el LEP (Large Electron Positron Collider, "Gran Col·lisionador d'Electrons i Positrons"). Tenia una circumferència de 27 quilòmetres i tot ell es trobava situat a més de 100 metres sota terra.

El LEP era un col·lisionador en el qual els dos feixos de partícules consistien en electrons i positrons (anti electrons) respectivament. Els feixos s'acceleraven dins del tub del feix en sentits contraris al llarg de dues òrbites, l'una al costat de l'altra, i després se'ls feia xocar entre ells.

Per tal d'aconseguir l'alta energia que es requeria, les partícules eren accelerades volta rere volta a l'interior de l'accelerador circular. A cada volta, uns camps d'acceleració especials feien augmentar l'energia de les partícules. Se les obligava a moure's en òrbites ben definides mitjançant varis tipus d'imants.

Les energies de les partícules augmentaven en quatre etapes d'acceleració, incrementant-se 400 MeV a cada volta, fins a una energia màxima de 100 GeV. A l'interior de l'anell hi podien circular quatre grups d'electrons i positrons durant hores a una velocitat pròxima a la de la llum.

Dins del LEP hi havia 3368 imants i 272 etapes d'acceleració superconductores. Tots aquests components s'havien de refredar fins a una temperatura de -269 graus Celsius.